Els darrers mesos ens hem habituat a veure notícies relacionades amb el preu de l’energia, problemes amb el subministrament d’alguns recursos o escassetat d’aliments en alguns països.
El per què d’aquests problemes és complex i multifactorial, hi poden tenir a veure problemes logístics arrossegats des de la pandèmia, la guerra d’Ucraïna o la queixalada d’especuladors que davant l’escassetat no tenen cap dilema moral en jugar amb el preu de recursos bàsics. Malgrat aquesta complexitat, ens atrevim a dir que una causa de pes en tots aquests problemes és el mode de producció capitalista que ha tocat sostre. Un model que es basa en el creixement infinit no té cabuda en un planeta finit.
I quin element està esquerdant definitivament aquest model econòmic? El canvi climàtic està començant a demostrar-nos com la cosa va realment en serio (sequíes, onades de calor, temporals, trencament dels patrons climàtics…), però és l’esgotament dels recursos el que estpa posant fre al nostre consum. Fa més de 10 anys que científics com l’Antonio Turiel avisen de l’arribada del pic del petroli, que no significa que de la nit al dia se’ns acabi el petroli, sinó que el ritme d’extracció no pot cobrir la demanda. Això mateix passa amb la resta de recursos energètics fòssils (gas, urani i carbó), així com amb altres recursos minerals (com el liti o el coure, tant necessaris per complir la promesa de les renovables), per aquest motiu és més adient parlar del “peak everything” o pic de tots els recursos que hem vingut emprant fins ara. I el problema és tan gros degut a què el nostre mode de vida es recolza totalment en el consum d’aquests recursos.
Veurem si la resposta que donem a aquesta escassetat es tradueix en guerres per quedar-nos les últimes molles del pastís, així com la implantació a tort i dret d’energies renovables pretenent mantenir els hàbits d’enguany. En canvi, podem imaginar una sortida que passi per posar el sector primari al centre i re-ruralitzar els nostres pobles de nou; Podem fer-ho fugint de l’imaginari de misèria i pobresa que sovint se’ns tira en cara als que defensem aquestes mesures. Un petit esbós d’això podria ser:
- Relocalitzar les feines, reduir dràsticament el transport en cotxes privats.
- Recuperar oficis.
- Aprofitar de manera sostenible els recursos locals.
- Crear xarxes de distribució minimitzant intermediaris.
- Aturar l’avenç de nous plans d’industrialització i replantejar la construcció de noves vivendes: prioritzar l’ús del sòl per a garantir la sobirania alimentària.
- Recuperar un mosaïc paisatgístic ben ric, que tingui en compte usos agrícoles com silvestres per a la vida d’altres espècies i aprofitament d’altres recursos.
Per això diem que “agroecologia o barbàrie”, ja que sembla que ens trobem en un cul de sac que no dóna peu a més opcions. Però la caparroneria per mantenir els interessos d’uns pocs i un estil de vida que no té cabuda en aquest planeta ens poden acabar d’enfonsar. Podrem reaccionar a temps?
